llinatge m

Definició

1  Ascendència i descendència d’una família; estirp; conjunt dels qui formen una família.

2  Nom de família; nom de casa; cognom (sobretot a les Illes).

3  Classe, mena.

Etimologia

De l’antic llinyatge, derivat de llinya, ‘línia’, o potser del francès antic linage, derivat culte del llatí linea, ‘línia’.

Usos

  • Després de sopar em truca la Txari: que si la Mar ja ha pensat en les dames d’honor. M’agafa un atac de riure dels que no es poden dissimular. La Txari es fa l’ofesa:
       —Ja està bé, no? Pots parar de riure i contestar-me?
       Però no puc. I les rialles adquireixen dimensions estratosfèriques.
       —Doncs no sé què et fa tanta gràcia. Als casaments d’alt llinatge sempre hi ha dames d’honor, i van vestides totes igual, així que s’han d’encarregar els vestits amb temps i…
       —Què vols? Una pel·lícula de la Julia Roberts? —li dic mentre m’eixugo les llàgrimes—. I d’on has tret això d’«alt llinatge»?
       —Una que té vocabulari… —diu la Txari—. Què et pensaves?
       Tranquil·litzo la meva amiga explicant-li que no hi haurà dames d’honor i que els nuvis han donat instruccions perquè tothom vagi vestit com li vingui de gust.

    Sílvia Soler, Un creuer fora de sèrie (Barcelona: Columna, 2011)
  • El primer any, a pàrvuls, jo arrossegava la timidesa de l’escola bressol i no parlava amb ningú. Record n’Ana R. embotonant-me la bata perquè jo sempre m’equivocava i em quedava coixa d’un costat. També record que les mestres em deien Maria i jo no sabia per què. Jo no em dic Maria. Record una de les mestres preguntant-me: «No et dius Maria?» I jo fent que no amb el cap. La mestra mira el llistat de classe, pronuncia els meus llinatges; el primer és correcte, el segon no.

    Llucia Ramis, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Barcelona: Columna, 2013)

Tema de la setmana

Mots amb el sufix -atge

Enllaços